Participar en aquesta cursa vol dir que t'agrada la muntanya, córrer per les pedres, sentir-te àgil per un terreny abrupte, agafar alçada per mirar enllà, per veure les carenes veïnes, intentar escapar de les boires que remunten les valls. Vol dir que vens a disfrutar de l'entorn, de córrer quan puguis per la carena, donar el que pots a les pujades fortes i llençar-te prudent tartera avall.
Els tres Ollistes del CAS.
Els tres Ollistes del CAS.Mitja marató de muntanya en un escenari bonic. Cita obligada pels corredors del Club Atletisme de Serrat, moment de mesurar les forces contra el rellotge per saber quan tardes en donar tota la volta encandenant tots els cims que tantes vegades has pujat tranquilament. És el dia de marcar-te un temps de referència que intentaràs batre l'any següent, per tu mateix, per mantenir-te, per seguir sent amant de les muntanyes en pràctica, per córrer si pots per dir-te interiorment 'sóc un sky-runner', no hi ha res millor que això, no passen els anys per a les meves cames, estic fort, grabo un video mentre corro per assaborir-ho després, el posarem al blog!
Petit vídeo del Puigmal al Finestrelles
Crònica d'avui:
Com a debutant, fantàstic! us haig de dir que he disfrutat molt durant tota la cursa, per les sensacions viscudes tot i que m'ha caigut una pedregada de por durant una estona pujant el Puig de Fontnegra. Temps a millorar l'any que ve, s'ha de patir una mica més a l'inici, que he començat molt lent fins al primer cim.
La Joana fa molt millor temps que en el seu debut, i sobretot, disfruta la carrera, es treu el record del patiment del 2009 i super la cintilla fins i tot baixant com un isard i arrabassant posicions en un sprint final amb altres fèmines.
El duet bala Sergi-Aram ens deixen el llistó del club molt alt, 3:45 ja és un temps de sky-runner de debò. Tan de bo l'any que bé tots baixem de les 4h!
CURSA ALTAMENT RECOMANABLE, pel lloc i la impecable organització.
Aram: 3:45:15
Sergi: 3:45:22
Joana: 4:20:03
Pau: 4:23:21
Arribada de la Joana a la meta, amb pluja i boira
1 comentari:
després de la bonica crònica del Pau, ollista 2011, deixaré la meva crònica en forma de comentari. Perquè aquesta és una cursa de les que no vull oblidar!
La primera part ha estat serena. Els núvols protegien del sol, però permetien tenir fantàstiques vistes que tot i conèixer de memòria, seguien despertant emocions a cada pas. Recordava el patiment de fa dos anys, quan la carena fins al Noufonts se'm havia fet eterna, arrossegant-me, i ara trotava a un ritme constant, amb molta energia sobrant, tot i que el genoll començava a avisar a les baixades. Ja érem a la meitat del recorregut, i tenia clar que l'acabaria. El més especial de la cursa ha vingut a la segona part, després de fer el Noucreus -quan tothom pensa que la feina ja està feta, però en realitat és mentida-. La boira era tant espessa que m'he desorientat totalment. Tapant-me la cara amb les mans per protegir-la de la pedregada i el fort vent, entreveia la següent banderola taronja fluorescent, i feia força amb tot el cos per avançar, i ajudant-me amb les mans gelades sobre les grans roques mullades, evitant que el vent se'm endugués a la vall contigua. Ens hem quedat avançant en fila un grup de 4 corredors, i durant tot el tram de tempesta hem decidit mantenir-nos junts. El crono, la cursa, l'arribada han deixat de ser prioritats, i el que calia era sortir d'allà sencers, el més aviat possible. Quan semblava que no s'acabaria mai, sentíem una campana, cada cop més a prop. I després la veu d'un home cridant: "vinga, que aquesta pujada és fomuda de collons, però ja és la última!". A dalt, dos homes amb el marcador de xips i una tauleta amb begudes isotòniques la qual havien d'aguantar amb força perquè el vent no se l'endugués. He pensat que devia ser més dura la gesta dels dos homes, que no pas la meva. Ja només quedava la baixada. Amb el genoll esquerra inservible, he cavalgat sobre una sola cama durant els 6 Kms restants, seguin el pas de la Sol, una de les noies del grup de supervivència, que ha decidit no abandonar-me fins al final. A mitja baixada ja no sentia el dolor, i he pogut tornar a córrer a dues cames, saltar i deixar-me caure pels prats fins al santuari.
Publica un comentari a l'entrada